Los lunes bajo la lluvia estresante

Avui a la reunió he desconnectat 2 minuts per reflexionar; no recordava quin dia era; fins i tot he arribat a creure que era dimecres.

Efectivament, aquesta no és la millor manera de començar una setmana.

La feina s’amuntega en qüestió de segons i l’estrés augmenta. I tot just és dilluns.

Molt enrere queda aquest cap de setmana fabulós que hem passat a Madrid. Sembla mentida que no faci ni 24h que hem tornat.

Tot i l’estressant resultat d’un dilluns nefast, reafirmo la meva convicció que aquí a Barcelona s’hi viu d’allò més bé. M40, M50, edificis, pisos, Corte Inglés enmig del no-res, parades de metro a cada cantonada i kilòmetres i kilòmetres de desert. Ja li regalo a la Desesperanza Aguirre! La Comunitat de Madrid fa por.

Per sort, però, a Fuenlabrada s’hi està bé; com a mínim allà hi ha més coses a banda de centres comercials i parades de metro. Els tiets de l’Arnau ens han tornat a acollir amb els braços oberts i ens han intentat ensenyar la millor part d’aquesta comunitat de gent (marrana, per cert, perquè els vorals de les carreteres estan plens d’escombraries).

Dissabte va ser dia de retrobaments. Puntualment, a les 12 del migdia a la Puerta del Sol ens esperaven amb els braços oberts els nostres «amis» de París. Alguns no havien pogut venir finalment. La prochaine fois, j’espère.

I així, de sobte, els nostres xips van tornar a programar-se en francès, vam fer un salt en el temps i les llargues converses en francès van donar pas als somriures i als records. Madrid estava quieta i callada. La gran capital es va fer petita per un dia i ens va atorgar la llicència del protagonisme. Dissabte els monuments van deixar de ser importants.

On a marché, on a rigolé, on a compté, piiiiiiii, on a mangé des tapas, on a bu, viiiiiiiiip, on a donné, on a reçu, on a parlé, on a appris des nouvels mots, on a écouté, on a discuté sur les structures parisiennes, on a eu des bons souvenirs,
on a fait des photos naturelles, tiiiiiiiiiit, on s’est bien amusé et ce qui est le plus important on s’est retrouvé ^.^

Bah, oui, la Puerta de Alcalá, que per cert diumenge vam anar a Alcalá de Henares amb els tiets de l’Arnau
(fotos aviat, quan me les passin).
A la foto d’esquerra a dreta i de dalt a baix: l’Arnau, el Martin, el Christian, l’Alfonso, jo, la Mélanie i la Cris.

Ara sí que hi som tots. Punt de trobada al Retiro. Reprenem forces i seguim endavant.
Noves incorporacions: el Jesús, el Robin i la Laura.


I a falta de més forces, sempre ens quedarà el metro. Kilòmetres i kilòmetres de metro. Si el PP guanya les eleccions, demanaré a la Desesperanza Aguirre que em posi una estació de metro a casa de cadascun dels meus amics, per anar-los a veure sovint. Total, a ella ja no li ve d’un kilòmetre més.

o

Prochain arrêt: Madrid-Montparnasse


Ça fait déjà un demi an qu’on a fait ce photo dans notre appart du 14ème. C’était une très belle soirée, vous vous souvenez? C’était un dimanche de juillet, on avait fait du roller, de Bastille au Parc de la Villette. Bah, oui! On amait bien faire du roller! ^.^ C’était sympa de voir Paris sur les petites roues. Puis, l’après-midi on avait improvisé une ‘tite soirée chez nous. Il faisait long temps qu’on n’avait pas vu Martin, mais lui aussi, il était là cet après-midi.

Samedi prochain on sera tous à Madrid. J’ai trop hate de vous revoir. Il y aura encore Laura, Christian et Javi qui ne sont pas sur la photo, mais auxquels on pense souvent aussi ! Il manquera notre petite Poulet et les coréens… Domage qu’ils soient si loin et qu’ils ne puissent pas venir 🙁

Ça sera un week-end «pim-pam» et samedi passera TROP vite, mais au moins on aura réussi à se rencontrer tous d’une seule fois, pour boire un verre, se souvener des vieux temps et raconter des ‘tites histoires rigolantes sans arrêter de rire ^.^

Il manque encore une semaine pour vous voir. Il faudra encore un peu de patience. Ouille ouille, j’aurai du mal à dormir cette semaine! ^.^

Il a passé juste un demi an du dernier rencontre au Pont des Ars, mais je suis sûre qu’il aura plein de nouveautés à raconter. Je me demande si…

Cristina aura finalement trouvé un bon boulot avec lequel elle est contente et si c’est vrai qu’elle parle si bien le français comme elle nous montre sur ses emails 🙂
Alfonso continuera à faire du roller par Seville ou s’il les aura oublié aux Champs Elysées.
Mélanie aura trouvé un beau mec auquel raconter pour quoi elle est miss cochina 😉
Robin partira finalement en Argentine ou restera avec la fille de son stage et l’épousera!
Laura sera contente avec sa nouvelle vie en couple à Madrid ou s’il y aura encore des choses à faire…
Martin aura finalement fini ses études à Hannover et aura trouvé un super boulot comme Manager Telecom ^.^
Christine aura acheté un canapé comme celui qu’on avait chez nous 😀
Christian sera encore le seul allemand du monde qui n’aime pas la bière.
Tere apparaîtra par surprise, après qu’elle se sera échappé du cours et aura décidé de venir nous voir à Madrid ^.^

Samedi prochain, j’aurai les réponses. Il manque seulement 6 jours.

Cavalia, molt més que cavalls


Dimecres vam anar a la carpa de Marina del Fórum per gaudir de Cavalia, un espectacle del tot recomanable fins i tot per a no fans dels cavalls.

Piruetes, salts, fades voladores, elfos sortits d’una pel·li del Sr dels Anells, cavalls blancs i bonics, petons i abraçades, carreres de quàdrigues, mocadors llargs i blancs, cascades fines, fulles de tardor que cauen del sostre, salts impressionants, boles immenses, foc perillós, balls estranys… Renoi, amb tantes coses boniques vaig quedar ben alucinada! No sabia cap a on mirar! És normal, doncs, que fins i tot algun cop m’endugués un bon ensurt per culpa d’un cavall que sortia de sobte galopant a mil per hora pel túnel del costat.

L’espectacle d’un dels creadors del Cirque du Soleil no ha defraudat les meves expectatives: un xou màgic, controlat i perfeccionat fins al més mínim detall, sota una gran armonia mística. La llum, l’escenari canviant, els colors, els decorats i també la música en directe van acabar d’arrodonir un espectacle brillant on ningú podia parar d’aplaudir.

Google Adwords

Tinc un diploma Google. Això em fa ser més freaky? Fantàstic! ^.^


He complert els tres mesos de contracte temporal i em sento plenament feliç per haver anat a petar en una empresa tan agradablement caòtica. Cada dia surten nous reptes i les classes en forma de reunió de marketing i estratègies comercials progressen adequadament.

Fa cosa de dues setmanes el jefe em va fer apuntar a una formació Google Adwords perquè algú a l’empresa sàpiga com funciona la campanya d’anuncis que tenen muntada. He de reconèixer que hi anava amb por… Hi haurà el Sr Google en persona? Serà un pal? Aprendré alguna cosa més que posar paraules clau en un buscador? …I en vaig sortir encantada. El món Adwords és un gran món. El món Google està realment ben fet. I, contràriament al que pensava, Google està fet i pensat per un món just on el més ric no guanya perquè sí, sinó que conceptes com la Qualitat i la Veritat hi estan directament relacionats.

Per aquells que no sapigueu de què va el tema, Adwords és un servei de publicitat online de Google i el complement perfecte d’Adsense. A través d’Adwords, les empreses (petites, mitjanes i grans) poden donar-se a conèixer anunciant els seus productes i apostant per una sèrie de paraules claus. Quan un usuari escriu una combianció clau al camp de «búsqueda» de google, automàticament apareixen els anuncis que per Paraules Clau + Apostes + Qualitat tenen relació amb aquella cerca.

No s’ha de tenir por dels anuncis Google. Tothom els hi ha tingut mania en un moment o altre i molts hem promès que mai clicarem damunt d’un «enllaç patrocinat». Però els temps canvien i de sobte t’adones que aquesta és una manera com una altra de publicitar-se i, a més a més, molt més barata que qualsevol altra campanya de marketing en premsa o tele.

El que em va deixar més embadalida, però, és la capacitat de col·locar els Adwords fora del buscador de Google i fer-los aparèixer en pàgines i blogs que tinguin contingut semblant al de les teves paraules clau de l’anunci (que al blog es veu en forma d’Adsense, com per exemple en el meu blog). Les possibilitats aquí es fan infinites: textos, anuncis en forma de menú, vídeos, banners… La creativitat no té límits!

El món Adwords és complicat d’explicar en 10 línies de post. De fet, la formació que vaig fer eren 6 intenses hores a càrrec de Polièdric. Si hi esteu interessats, ja ho sabeu! Sinó, puc fer un preu d’amic a qui realment estigui interessat en el tema i explicar-li en una tarda llarga 🙂

A la feina em reclamen que pengi el freaky diploma a la paret, tipus premis de metges i advocats ^.^ Però de moment em conformaré en convèncer el meu cap perquè comencem aviat una campanya per potenciar les entrades de musicals, concerts i preestrenes que venem.

Skiada British 2008

Ja fa massa temps d’aquella «esquiada a la britànica» a la Vall d’Aran. Ens ho vam passar tan bé que allò s’havia de repetir. Han passat sis anys (sí? tant?) però més val tard que mai, oi? I quin cap de setmana blanc que hem passat! ^.^ Aquest cop, però, hem canviat la Vall d’Aran per Font Romeu, on el Marc hi té una caseta de nines apta per a 9 persones. Al final, els 50 mails d’organització de matalassos, mantes i menjar van ser tot un èxit logístic.

De neu n’hi havia, sí. De fet, només creuar el túnel del Cadí, la Cerdanya ja ens va rebre amb una bona nevada. L’endemà ens acompanyava un sol esplèndid a les pistes de Font Romeu. Potser vam estar més estona esperant i jugant amb la neu que esquiant, però va estar bé (fins que el Xavi em va esclafar un immens grapat de neu a la cara…). Sort que l’Íngrid el duu a ratlla ^.^

Tot i un parell de «petitíssims» entrebancs, el cap de setmana ha estat fantàstic! 😀 No sé per què, hem sembla que aquest viatge el recordarem durant una bona temporada ^.^

I és que a nosaltres res se’ns resisteix: ni una mica de neu a la carretera, ni les cadenes tèxtils, ni les relliscades imprevistes a la cuneta, ni les aixecades de cotxe a pes, ni els canvis d’última hora i ni tan sols una roda punxada a l’últim moment, han pogut evitar que fos un cap de setmana fabulós. Bárbaro! que dirien alguns 🙂

Han tornat els trivials, les cartes, els riures, els esmorzars amb pijama, els embolics, els cotilleos, els maleteros del cotxe carregats a tope, les ulleres i equips d’esquí de l’any de la pera, les boles de neu, els records britànics, les cançons. Ho trobava a faltar. Això pinta bé. Primer propòsit de l’any aconseguit ^.^ Ara només espero que no triguem sis anys més a repetir-ho. Això sí, el proper cop agafem tots el tren!!!

Sottotitoli in italiano


Grandissima scoperta nella classe d’italiano di martedì XD
La professoressa è un po pazza e sempre ci dà dei giochi divertenti comme questo. Se amate comme me le cose assurde del internet, provate da fare le sottotitoli dei filmi di Bollywood 😀 Fa morire da ridere!!!!! Solo dura un paio di minuti e per questo noi di primo anno d’italiano abbiamo potuto farlo facilmente. La web è anche in spagnolo se volete provare:

E se volete vedere il mio film
con sottotitoli in italiano,
dovete
cliccare qui

Gracias, Señor Juan


Todavía hay una esperanza en este mundo.
Y la mía se llama Juan.

Esta mañana he ido a la formación de Google Adwords en moto (hoy lo del Adwords me lo salto; pero queda pendiente un post interesante). Iba un poco despistada buscando el número 208 de la calle Borrell y no me sobraba mucho tiempo, así que, con la cabeza en otra parte, he aparcado la moto donde he podido y he salido a buscar el Hotel donde se hacía dicho curso.

El cursillo ha sido súper interesante y durante 7 horas he estado plenamente concentrada en entender todas esas estrategias de web marketing que eran nuevas para mí. A las 6 en punto salía por la puerta del Hotel Zenith. Como siempre, para ganar tiempo, he buscado las llaves de la moto en el bolso para ir preparándome. El móvil, los kleenex, la agenda, el boli de regalo de Google, unas llaves…. vaya, eran las de casa… Nada, ni rastro de las llaves de la moto. Sudor frío. Me paro y vacío el bolso. Tienen que estar. Niente di niente. Mierda. Mierda!!!!! Las llaves de la moto!!!!!! Mieeeeeerrrrrdaaaaaaaa!!!! LA MOTO!!!!! Acelero el paso… Llego donde había aparcado mi nueva SH 125 esta mañana.. y che bellissima sorpresa, todavía estaba allí.

Respiro hondo

Vuelvo a respirar hondo

Respiro Honda (chiste malo)

La moto está pero todavía no hay rastro de las llaves. Encuentro una notita escrita a mano dentro del casco:

Sus llaves las tiene el Sr Juan,
conserje de la portería
de la calle Mallorca nº100.


Giro la cabeza y ahí está la portería con el número 100. Entro. Un hombre mayor, delgadito, con pelo blanco y gafas responde con el nombre de señor Juan. Me sonríe, me da las llaves y me dice que se las encontró puestas en el candado, mientras estaba barriendo la acera.

Me pregunto por qué no hay más Señores Juanes en el mundo. Sin duda, todo funcionaría mejor.

PD. Mañana compraré una cajita de bombones y se la enviaré al señor que me demostró que en el mundo todavía hay gente buena. Seguramente, mi SH 125 también lo hubiera hecho.

Welcome to Duuuuuublin

No en tenia cap dubte, però aquest cap de setmana ho he acabat de corroborar: Dublín és una petita gran ciutat i Irlanda, un país maco i verd on s’hi poden fer més coses a banda de beure cervesa ^.^

Els que preteneu passar una temporada en un país de parla anglesa, ja veieu que a Dublín de feina n’hi molta, i de ben fàcil ^.^ Només cal aguantar un pal d’anunci durant algunes hores al dia.

No en vaig conèixer cap, però els Dublinesos em van caure bé. Tots eren una colla de feliços passejant en màniga curta pel carrer (a 5 graus), cantant les cançons de sempre dins els pubs plens a vessar i fent bromes per entretenir el personal. De fet, ara que hi penso, sí que en vam conèixer un, de dublinès, el senyor conductor del bus que ens feia alhora de guia per les contrades irlandeses i, sincerament, feia temps que algú no em feia riure tant explicant històries 😀 És una llàstima que no li fes una foto al senyor Damian; quin home més autèntic ^.^ Un avi amb barba, panxolina i ulleres que es dedicava a cantar cançons, explicar-nos històries de por o donar tombs a les rotondes fent veure que no sabia la sortida. Els seus néts deuen estar entretinguts amb ell!

Bé, en qualsevol cas, la música en directe, el bon ambient de la ciutat, el sol que ens va fer els dos dies, les bromes del Damian i el fet que, per fi, «m’agradés» (entre cometes, sempre entre cometes) la Guinness, van aconseguir que marxés de Dublín amb un bon somriure 🙂

Pauete, sé que la teva foto estava estupendament enquadrada i no dubto del teu do per la fotografia, però m’ha vingut de gust reenquadrar-la. No em demanis per què (en qualsevol cas, guardo l’original amb tots i cadascun dels seus píxels).

Per alguna estranya raó vaig sentir que a Irlanda s’hi estava com a casa. Potser perquè estan orgullosos del seu poble, potser perquè volen conservar el gaèl·lic encara que sigui un idioma impronunciable (qui m’hagués dit mai que una paraula bonica com Dublin -o encara més, la seva romàntica traducció a l’italià Dublino- podria transformar-se en una cosa tan gaèl·licament estrafolària com «Baile Átha Cliath» -que pronunciat acaba sent algo així com «Bola Ha Clía») o potser perquè es revel·len contra qui intenta pintar de negre el seu futur, Irlanda em va caure bé. Tant, que sovint vaig sentir el desig imperatiu de comprar souvenirs en forma d’ovelles, leprecauns, discos de música celta, tasses negres amb el logo de la Guinness o suaderes de rugby.

Les portes de les cases irlandeses són de colors. Segons explica la història, quan els anglesos van voler pintar totes les portes de color negre, els irlandesos van reaccionar pintant cada porta d’un color ben viu per protestar així de l’imposició anglesa. Mmmmh curiós, això em recorda a certa decisió de pintar totes les portes de l’escala de casa meva de color marró fosc… Vés que un dia no es despertin els veïns amb la meva porta de color groc :PPD. tot i aixi, els irlandesos saben que en realitat el fet que les portes siguin de diferents colors és simplement perquè cadascú trobi casa seva quan arriben borratxos a casa! ^.^

La raó del viatge era bàsicament celebrar els 18 anys del Pauete i els 29 de casats dels sogres. Era un viatge ambiciós i, afortunadament, tret d’alguna relliscada, tot va sortir absolutament rodó ^.^ Per quan el proper viatge?

A la foto, l’Arnau i la sogra ^.^

Overcoats i Addsquares

M’encanta la meva feina per vàries raons, però *overcoat* perquè cada dia aprenem una mica més d’anglès XD Tot i que les paraules d’avui seran difícils de superar.

La mestra de la filologia anglesa, coneixedora dels gustos dels clients suecs i la més pilota de les comercials de la terra (aka Anna) avui n’ha dit dues de mooooolt grosses. No pretenia actualitzar el blog fins després de Dublín però les que ha dit han estat tan immensament grosses que no podia passar-ho per alt ^.^ (tranquil·la Anna, que és de bon rotllo! Hoooooome! Prou! Imperialistas!)

Aprenem ínglish amb l’Anna de Sant Feliu. Voilà les seves explicacions a les 2 definicions:

1) OVERCOAT: palabra sinónima de sobre todo, especialmente, destacadamente… que se usa frecuentemente en los emails a los clientes para llamarles la atención sobre alguna cosa. Ejemplo: «Remember to bring your passport overcoat in case you are under 18».

– Llàstima que quan l’Anna va buscar al diccionari la traducció de sobretot no es va adonar que en castellà, «sobre todo» va separat, i que «sobretodo» (*overcoat*) és en realitat un abric XD Així doncs, estimats clients, dear clients, recordeu passar pel Camp Nou amb l’abric! Overcoat si teniu entrades de 3a graderia!!!

2) ADDSQUARES: alrededores, afueras, pueblos vecinos a una ciudad.

– Però quan preguntem a la nativa de l’empresa, la Ruby, ens mira estranyada i em confirma que, en realitat, Add Squares no és una altra cosa que «afegir quadrats». Després de molt reflexionar, arribem a la conclusió que el que sempre havia sentit a dir l’Anna s’escriu «outskirts» XD

Déu meu, quin fart de riure! Overcoat quan hi torno a pensar!!!!

I després els anglesos es queixen que ens estem carregant la seva llengua… My God, però si l’estem reiventant!!! XD