No parem, no parem!

El 2008 ha començat amb força. Ja no recordava la quantitat de coses que es poden arribar a fer amb 24 hores! 😀 Visca! Un gener super motivat i un febrer que ja fa bona olor! La meva agenda torna a ser la meva millor companya i això només pot ser símbol que el meu cap està saturat de coses a fer, concerts, eventos a penjar, dinars, sopars, viatges, quedades, no quedades, journal télé… Però gusta! Oi tant que gusta! Ja ho diuen: «agenda apretada, Rousi entusiasmada» ^.^

Prossima fermata: Dublino, Next stop: Dublin!
Divendres marxem a Dublín en plan Tribu Brady, però «a lo Vazquez». Serà divertit, no ho dubto! Sobretot pararem bé l’orella per sentir les millores lingüístiques de la sogra i obrirem bé la boca per tastar les pintes i els raspalls.

Font-Font, Font-Romeu; esquiada fina d’agulla
El primer cap de setmana de febrer també serà d’allò més mogut; això sí, si la neu ens deixa! i sinó, ja ens empescarem alguna altra. Marxem a esquiar a casa el Marc, a Font-Romeu ^.^ ara ja feia 7 anys que no anàvem tots junts a esquiar. 9 persones i un trivial. Pot ser d’allò més divertit!


We love culture
El cap de setmana següent ens quedarem a Barcelona però no per això descansarem. Les pel·lis i les obres de teatre a veure comencen a acumular-se i cal aprofitar els descomptes del tr3sc. Si aquella setmana em necessiteu per alguna cosa, busqueu-me entre la cartellera!

Entre Champs de Mars i Puertas de Alcalá
I el 15 de febrer, cap a Madrid! Primera trobada Erasmus i tot un èxit d’assitència ^.^ París, Toulouse, Sevilla, Cáceres, Barcelona, Hannover, Berlín i Stuttgart junts a Madrid. J’ai trop hâte! I fent una fantàstica carambola visitarem els tiets de l’Arnau a Fuenlabrada tot descobrint que a Madrid els trens de rodalies funcionen bé 😛

And even more…
I enmig de tot això, seguirà havent-hi projectes motivants de programa de tele en francès (per a l’institut francès), classes d’italià, col·laboradors de blogs, reunions i projectes nous, «hot events» per penjar i mil i una aventures.

Però…
A poc a poc i bona lletra no fos cas que al final acabés anant a esquiar a Dublín amb els col·laboradors del blog que van estar l’any passat d’Erasmus a Madrid i que parlen italià a l’intimitat.

PD. Ah! i per més endavant (abans que s’acabi la primavera) també tinc un viatge obligat i moooolt desitjat cap a les terres alemanyes ^.^ Nächste Haltestelle: ZOB Hauptbahnhof! Els records lübeckians em criden des de fa temps. Definitivament, necessito retrobar-me amb els krähenteich alemanys.

Mama, aquesta nena em fa por


Fins avui no havia pensat mai que l’Amélie pogués arribar a fer por. Però ara que me la torno a mirar, sí que és cert que té una cara un punt diabòlica. És fins i tot una mica Gioconda i, siguis on siguis, a dreta o esquerra, més lluny o més a prop, l’Amélie et segueix amb la mirada.

– Mama, por.

Això és el que ha sentit el petit Roger, de 2 anys, quan, a l’hora d’anar fer la migdiada a la meva habitació, s’ha sentit monstruosament observat per una cara blanca amb ulls profunds i llavis vermellosos.

– Com es diu aquesta nena? – li deia a la seva mare.

Serà que el seu nom francès no li ha agradat perquè, ni tan sols baixant completament les persianes i deixant l’habitació totalment a les fosques sense rastre del póster, en Roger ha exclatat a plorar i tremolar de por.

– Mama, aquesta nena em fa por!

Al final, hem acabat desenganxant el poster de la paret i en Roger ara dorm tranquil. Tot i que, per la por que li feia el póster, no m’estranyaria que el pobre tingués algun malson :S

De vuelta a Barcelona

Week-end à una burbuja llamada Barcelona. Las cosas no cambian, pero sí las chaquetas. Les chaussures aussi. On essaye de n’y pas penser pero todo es demasiado reciente y demasiado fuerte. Peu à peu. El tiempo dirá.

Escuchamos Cali de fondo. Lui, il ne change pas non plus. Il est trop bien. Toi aussi. Hacemos crêpes saladas. La crepière est aussi trop bien. Arnau est un bon cuisinier ^.^

Singstar y Eyetoy. Moto. Par ci par là. Ne soit pas triste. Siento no poderte ayudar más. Ojalá Barcelona te devolviera la sonrisa, comme dans les viejos tiempos. No ha habido sangría. Tapas non plus (bah si, unas olivitas y unas bravas al lado de la boquería). Ce n’est pas ce que tu attendais trouver à Barcelone. Quizás sí que todo ha cambiado. Quizás nosotras también hemos cambiado.


Aprendemos a pasear por la ciudad, disfrutando de cada coin. Les promenades à coté de la mer sont toujours belles. Hablamos. Me hablas de él. Te veo mejor, te veo más fuerte. La sonrisa está volviendo poco a poco.


À bientôt, Delphine. Hasta muy pronto 🙂 Pase lo que pase, todo irá bien, tu verras ^.^

Bruuuuum Bruuuuum és el soroll de la meva nova moto (ehem… moto; no scooter)


19.639 km. Pràcticament la distància que hagués fet anant i tornant de Barcelona a Berlín 5 vegades ^.^ Pràcticament 20 mil kilòmetres recorreguts amb la meva fidel companya d’aventures, la meva petita Scoopy verda. I com tirava ella pel carrer Aragó a 70km/h! Ñèèèèèèèèèeè! Un so inconfusible que apartava tot obstacle del davant per creuar Barcelona en poc més de mitja hora.

Ai, com et trobaré a faltar, petita!

M’hagués agradat arribar els 20 mil kilòmetres, hagués estat una xifra maca, però els Reis Mags d’Orient han dit que aquest any m’havia portat massa bé i que em calia passar a un nivell superior.

Bruuuuum Bruuuuum!!! és el soroll de la meva nova moto ^.^ És platejada, grossa i preciosa. Té parapeto davant i paquetero darrere, i és suau-suau com una palmera! És de segona mà però està intacte (el seu anterior amo no deuria ser gaire motero… Ell s’ho perd!). El relleu l’agafo jo i ja es pot preparar aquesta SH 125 perquè la faré córrer amunt i avall per tot arreu! Ara sí que no hi ha fronteres, que es preparin les rondes, que ja hi puc entrar! ^.^ Visca!


Aquest matí, m’he trobat les claus d’aquesta preciositat en una capsa que hi duia el meu nom escrit. Sí, sí, era per a mi 😀 La meva nova companya de velocitat, tota una senyora moto (com la senyora que hi va al damunt 😉

Qui vol pujar-hi?

Els propòsits hauran d’esperar

VERSIÓ EN CATALÀ

El gran propòsit del 2008 s’ha esvaït en tan sols 3 dies.

El 31 de desembre ens il·lusionàvem pensant en el color de les parets de casa nostra.

L’1 de gener vèiem el somni més a prop.

I ahir, 2 de gener, ens adonàvem que no seria factible; potser el 2008 no serà l’any de casa nostra.

La il·lusió hi és tota però falten contractes indefinits que aguantin una hipoteca de 1200 euros al mes que, ara per ara, és pràcticament el meu sou sencer.

A més a més, el pis ara mateix està llogat i ben ocupat; i el pitjor de tot és que els llogaters tenen contracte, si volen, fins d’aquí 3 anys i mig. Hi ha qui diu que 3 anys i mig no són res i passen volant; n’hi ha que pensem que es convertiran en dècades.

«Al cap i a la fi, potser això últim no ens anirà tan malament». Ens consolem els uns als altres (perquè aquí n’hi ha més de dos, d’implicats) pensant que potser aquests anys d’espera (sigui 1 o siguin 3) ens serviran per aconseguir els indefinits, l’estabilitat i les peles.

PD. i, en cas de fer-se la situació insostenible, sempre ens quedarà el lloguer, no?

VERSION EN FRANÇAIS

Nos résolutions de nouvelle année sont tombées en seulement 3 jours.

Le 31 décembre on s’emballait avec l’idée d’acheter un appart ensemble.

Le premier janvier on le voyait plus prôche.

Hier, 2 janvier, on s’est rendu compte que cette idée n’était pas faisable; le 2008 ne serait pas l’année où lui et moi aurait notre ‘tite maison.

On a toute l’illusion du monde pour démenager ensemble mais il nous manque avoir deux CDI qui pourrait supporter une hypotèque de 1200 euros mensuels, quantité qui est en fait mon salaire actuel.

En plus, l’appart est pour l’instant loué et bien occupé. Et ce qui est pire est que le contrat de location finit en septembre 2011. Ça veut dire «peut-être» 3 années et demie d’attente (ils peuvent laisser l’appart avant, quand même). Quelques uns disent que 3 annés et demie n’est rien et qu’elles vont passer vite; mais moi, je crois qu’elles vont me paraître 3 décennies…

«Finalement ça va nous béneficier». Hier on se consolait en disant que peut-être cette atente nous fera du bien en nous permettant d’épargner un peu d’argent, de stabilité et de CDIs.

PS. et si la situation devient insoutenable, on pourrait temporellement louer un autre appart, non?

El 2007, un any per fer-nos grans.

(traducción en castellano más abajo)


VERSIÓ EN CATALÀ

Quan s’acosta la nit del 31 de desembre és inevitable fer balanç de l’any i repassar mentalment tot allò que hem fet i tot allò que haurem de deixar per l’any vinent.

El 2007 ha estat sens dubte un gran any. Marcat sobretot per l’estada a París, serà un any que recordarem amb especial entusiasme. Potser serà l’any on ens hem fet una mica més grans. Molt lluny queden els 22 i la universitat. El 2007 ha vingut carregat de noves tasques i noves responsabilitats; He amagat les llibretes i he llençat els apunts, per deixar pas a les 40 hores setmanals de feina. Hem après a contractar el telèfon, l’internet, a arreglar neveres i dutxes, a queixar-nos. Sí, sobretot a queixar-nos. També hem après a cuinar mig de debò i a no destenyir la roba. I ara que ho hem après, tornem a casa els pares perquè ells aquest any, un cop més, ens han demostrat que tot això ja ho van aprendre fa molts anys i que ho dominen molt bé ^.^

De cara al 2008 hi ha grans projectes en ment; entre ells, casa nostra, on les coses es faran sense presses i amb amor, molt d’amor.

El 2007 serà també l’any de les esperades bessones, dels somriures coreans, dels picnics a la torre Eiffel, dels 28 metres quadrats al 14ème, dels rollers, de l’italià, de Nova York, dels pastissos de xocolata, de la primera feina, del pis de la Núria, dels viatges en TGV, dels Macs, dels 90 anys de la iaia, del singstar, de les caputxetes, de la llicenciatura, de les crêpes i de taaaaantes coses més, com recull aquest resum d’imatges del 2007 ^.^ (ja sabeu que si cliqueu damunt la foto, les podreu veure una miqueta més grans).


Acabem aquest any amb un balanç positiu molt treballat. Perquè aquest any no hagués estat igual sense el nostre esforç diari per tirar-lo endavant. L’efecte Riu ha funcionat un cop més i ja som a Barcelona amb les piles carregades per tornar a donar el millor de nosaltres durant els 366 dies (recordeu que és de traspàs!) del 2008 😀


VERSIÓN EN CASTELLANO

Cuando se acerca la noche del 31 de diciembre es inevitable hacer un balance del año y repasar mentalmente todo lo que hemos hecho y lo que queremos dejar para el año que viene.

El 2007 ha sido sin duda un gran año. Marcado sobre todo por los siete meses en París, será un año que recordaremos con especial entusiasmo. Quizás sea el año en el que nos hemos hecho un poco más mayores. Ya muy lejos quedan los 22 y la universidad. El 2007 llegó cargado de nuevas responsabilidades. Escondí la libreta y tiré los apuntes para dar paso a las 40 horas laborales. Aprendimos a contratar la línea teléfonica, internet, a arreglar neveras y duchas y a quejarnos. Sí, sobre todo a quejarnos. También aprendimos a a cocinar «casi en serio» y a no desteñir la ropa. Y ahora que por fin lo sabemos, volvemos a casa de nuestros padres porque ellos este año, otra vez, nos demostraron que todo eso ya lo aprendieron ellos hace mucho tiempo ^.^

De cara al 2008 hay grandes proyectos en mente; entre ellos, nuestra casa, donde las cosas se harán sin prisas y con amor, mucho amor.

El 2007 será también el año de las gemelas, de las sonrisas coreanas, de los picnics en la Torre Eiffel, de los 28 metros cuadrados en el 14ème, de los rollers, del italiano, de Nueva York, de los pasteles de chocolate, de mi primer trabajo, del piso de Nuria, de los viajes en TGV, de los Macs, de los 90 años de la yaya, del singstar, de las caperucitas, de la licenciatura, de las crêpes y de taaaaantas otras cosas más, como recoge este resumen de imágenes del 2007 ^.^ (ya sabéis que si pincháis encima de la foto, podréis verlo todo un poquitín más grande).


Acabamos este año con un balance positivo muy trabajado. Porque este 2007 no hubiera sido lo mismo sin nuestro esfuerzo diario para vivirlo día a día al 100%. El efecto Riu ha funcionado una vez más y ya estamos en Barcelona con las pilas recargadas para volver a dar lo mejor de nosotros durante los 366 días (recordad que es bisiesto!) de 2008 😀

*************************************


MOLT BON ANY NOU A TOTHOM!
FELIZ AÑO NUEVO A TODOS!
HAPPY NEW YEAR TO EVERYBODY!

BONNE ANNÉE À TOUT LE MONDE!
GLÜCKLICHES NEUES JAHR!
FELICE ANNO NUOVO A TUTTI!

M’agrada el Nadal perquè…

J’aime bien les fêtes de Noël parce que…


…perquè arriba el fred i la neu.
…parce que j’aime bien le froid et la neige.

…perquè m’agrada posar-me un gorro diferent cada dia.
…parce que j’adore porter un bonet différent chaque jour.

…perquè encero els esquís i els porto a fer una volta.
…parce que je cire mes skis et je les promène par des chemins blancs.

…perquè quan condueixo la moto per Barcelona, els llums del carrer m’acompanyen durant tot el camí.
…parce que quand je conduis mon scooter par Bar
celone, il y a plein de ‘tites lumières qui m’accompagnen pendant tout le voyage.

…perquè se’m congela el nas.
…parce que mon nez est souvent rouge et gelé.

…perquè fem cagar el tió 🙂
…parce qu’on fait chier le tronc 😉 …n’essayez pas de comprendre cette phrase; les catalans sommes «un peu beaucoup» scatologiques avec nos traditions de Noël….

…perquè la iaia s’entesta a seguir fent litres i litres de xocolata desfeta cada matí.
…parce que ma mami continue à préparer chaque matin des litres et litres du chocolat.

…perquè la sopa de galets bonísssssssssima!
…parce qu’on mange bien en Catalogne pendant le Noël ;) HeHe

…perquè el món es fa petit i tothom se sent més a prop dels altres.
…parce que le monde devient petit et on est tous plus proches l’uns des autres.

…perquè els Reis cada dia són més a prop.
…parce que les Trois Rois sont de plus en plus prôches des nos maisons…

…perquè quan arribo a casa cansada trobo dins la bústia alguna postal de Nadal que arriba de ben lluny.
…parce que quand j’arrive chez moi après le boulot je trouve toujours des lettres qui viennent de très loin.


L’última venia de Corea i portava una super flor com a remitent. Evidentment, no hi podien faltar les seves «pegatines» 😉
La dernière est arrivée de Corée et portait une «super fleur» dedans.


L’amour et la culture…. à la française!

Hoy me han picado. Los mosquitos, no; los americanos. Yo que no soy mucho de leer, en mi deliciosa pausa para comer, he abierto el periódico y pasando algunas páginas de política (baaah, siempre dicen lo mismo…) va y me encuentro con esto:

La revista TIME atacando directamente al corazón de Europa. ¿Qué pasa? ¿Qué no tienen bastante con destruir pueblos en Iraq? Atención europeos, que ahora van a por nosotros…

Afectada por una noticia así, sigo leyendo y la cosa se pone todavía peor. Cita el autor del artículo en Time: «Francia es hoy día una potencia marchita en el mercado cultural global». Vale, de acuerdo, la France no pasa por su mejor momento (y menos con Sarkozy al frente) pero, ¿quiénes son ellos para meter cizaña de esta manera?

Ellos, los orgullosos americanos Hollywoodienses, se quejan de que ya no existen buenas producciones cinematográficas francesas (¿y entonces qué fue «Amélie»?). ¿Cómo pueden decir semejantes cosas si hace años que sus guionistas están en huelga y nos llenan las pantallas de terceras, cuartas y quintas partes?

Critican también la música francesa. Se ve que se quedaron en Edith Piaf y apagaron la radio. Qué lástima, se perdieron a Olivia Ruiz o al grandísimo cantautor Cali (quizás sus letras sean demasiado elaboradas para la mentalidad yankee).

Quién me ha visto y quien me ve, verdad? Yo de pequeña soñaba con ser americana y tener una taquilla en el instituto al más puro estilo «Salvados por la Campana». Hoy, he roto finalmente mi pasaporte americano. Con este artículo han llegado demasiado lejos.

Afortunadamente, la sociedad francesa ya ha contestado a las críticas. Muchos de ellos piensan que este creciente desconocimiento de la cultura francesa en el resto del mundo viene dado por el proteccionismo. Y yo digo: bueno, al menos en Francia sólo llega un 65% de producción cinematográfica americana (frente al 90% que llega en España…) y el gobierno sigue dando importantes ayudas a los realizadores para que sigan expresándose. En un país donde incluso en las revistas de moda aparecen textos meramente literarios, una redactora de Vogue contestó así de bien: «que la cultura francesa se exporte tan mal no significa que sea mala, sino que no existe ninguna curiosidad por parte de los editores anglosajones».

En fin, qué va a decir un país que fue inventado hace cuatro días? Si ni siquiera deben saber deletrear «culture»… En cualquier caso, yo diría… Quizás los americanos podrán quitarnos la cultura pero nunca nos quitarán l’amour! ;D Porque si algo se inventó en Francia, fue el amor.

Y con el «Amour à la française» os dejo. Si tenéis dos minutos pasaos por la página web del grupo que canta, los Fatals Picards (http://www.fatalspicards.com), un gran ejemplo de buena página web y gran interacción. En cuanto al grupo, decir que son franceses y que, a pesar de no haber tenido mucho éxito en el pasado festival de Eurovisión, la acertaron mucho con esta canción (esta llena de humor y sarcasmo) ;P Y además me viene de perlas para finalizar mi ataque «back to the fucking United States». (Os dejo la letra más abajo, es brutal!)

LETRA:

I remember jolie demoiselle, the last summer, nous, la tour Eiffel
I remember comme tu étais belle, so beautiful with your sac Chanel
Sur les ponts de la Seine, let’s do it again, again, again, again,
You gave me a rendez-vous, what is it ? what is it ?

Je le chercher à toi, dans les rues, je ne suis pas venir car tu ne l’es plus
Je le regarde partout, where are you ? My heart is bleeding, Oh I miss you
L’amour à la française, let’s do it again, again, again, again,
You gave me a rendez-vous

Et je cours, je cours, je cours , I’ve lost l’amour, l’amour, l’amour
Je suis perdu, here without you, and I’m crazy, seul à Paris
Je tu le manque, sans toi I can’t, et sous la pluie, I feel sorry
Champs Elysées, alone, la nuit, le Moulin Rouge, I feel guilty

Et le soleil est plus brûlant que les oiseaux, et dans le ciel, I miss you so
A souvenir, a rendez-vous, des fleurs des fleurs des fleurs for you
Je tu le manque, sans toi I can’t, et sous la pluie, I feel sorry
Je suis perdu here without you, and I’m crazy, seul à Paris

I remember jolie demoiselle, the last summer, comme tu étais belle
I remember, nous, la tour Eiffel , so beautiful with your sac Chanel
L’amour à la française, c’est que je t’aime, je t’aime, je t’aime, je t’aime
I give you a rendez-vous

Et je cours, je cours, je cours, I’ve lost l’amour, l’amour, l’amour
Je suis perdu, here without you and I’m crazy, seul à Paris
Je tu le manque, sans toi I can’t et sous la pluie, I feel sorry
Champs Elysées, alone, la nuit, le Moulin Rouge, I feel guilty
Et le soleil est plus brûlant que les oiseaux et dans le ciel, I miss you so
A souvenir, a rendez-vous, des fleurs des fleurs des fleurs for you
Je tu le manque, sans toi I can’t et sous la pluie, I feel sorry
Je suis perdu here without you…

Ah, claro… Se me olvidaba:

VIVE LA FRANCE !

Fast Good


Avui he treballat. I déu n’hi do la gent que pringava com jo a Barcelona, perquè els carrers anaven prou plens!

A l’hora de dinar, hem anat a descobrir un nou restaurant ultra mega fashion (és lo bo de treballar pel centre): el FAST GOOD. Es tracta d’una iniciativa culinària d’una coneguda cadena d’hotels i el magnífic Ferran Adrià. Sí, aquest gran cuiner ha fet un pensament de ketchup i mostassa i ha muntat un fast food amb menjar de debò i sense greixos!

La nostra idea inicial per dinar avui era anar a buscar algun entrepà al Pans o un tupper al Nostrum, però en saber que els aromes del Bulli eren a prop, no hem dubtat ni un moment en anar-ho a provar.

I l’experiència, què tal?

El local és evidentment super-fashion-oh-yeah, amb colors, llums, boles i televisions de plasma per tot arreu. Serveixen entrepans (perdó: «paninis»), hamburgueses… Però Ooooh My God! Quines hamburgueses! Delicioses! D’aquelles bones boníssimes i ben gruixudes amb salsa chimichurri i enciam fresc tallat al moment. El millor, però, són les patates fregides. Es nota que no són refregides; tenen un gustet a oli d’oliva com si la iaia hagués estat fent-les.

El local és enorme i tenen taules i tamborets (tot plegat molt popero) per poder dinar tranquil. Això sí, no hi ha micros ni ningú crida les comandes; segurament tot deu anar per ordinador directament o per sistema de «pensaments».

El més friki, però, és que tenen diaris i revistes per si vols llegir mentres esperes que et porten la comanda. I told you: soooooo freaky and sooooo posh.

També tenen un petit supermercat amb amanidetes, begudetes, batudets i macedònies (d’aquelles tipus New York, ficades en gots de plàstic per endur), i fins i tot he vist un pollastre a l’ast al buit per ficar al microones.

Quant el preu…. Això, el preu. És un tema important. Evidentment, amb cada panini i hamburguesa estàs pagant les llumetes i les estanteries fashions que només serveixen per decorar. Una hamburguesa i unes patates m’han costat 9 euros. Autx! Però s’havia de provar! Com que potser no aniré mai al Bulli, sempre podré dir que estat al seu Fast Food! ;D jeje

Tenen un local a Barcelona (a Balmes, entre Provença i Rosselló) i quatre més a Madrid (ah! y otro en Chile!)

PD. si voleu anar fent boca, visiteu la pàgina web del Fast Good; tenen fotos i descripcions de tots els menjars que ofereixen. Com a mínim així s’estalvien tota una fila de badocs (en els quals m’incloc) que es queden 4 hores davant la caixa sense demanar, perquè encara estan repassant tota la llista.