Marcant un gol a la selecció francesa

VERSIÓ EN CATALÀ

Ja està; ja estic preparada. D’aquí 3 hores tinc una entrevista de feina a Sant Cugat. No estic nerviosa (de fet, sí, una mica, però més aviat perquè el lloc està allunyat, en un polígon, i pateixo més per si ho sabré trobar; o millor dit, si el taxista ho sabrà trobar…).

Cada cop ho tinc més clar; si puc trobar alguna altra cosa abans d’acceptar la feina de París, els deixaré penjats (com m’han deixat a mi tot aquest temps) i em transformaré en una persona útil i treballadora que cobra a finals de cada mes 🙂 Cert, no és la meva manera de fer, d’anar deixant plantada a la gent, però sento que no he rebut el tracte acordat i no tinc ganes que s’aprofitin de mi. Passo de treballar amb una gent que està a 1000km de distància i que l’única manera que em responguin és anant jo darrera seu. No sóc el gosset de ningú. Així que, avui, a punt de fer un pas i anar a l’entrevista, em vesteixo amb la samarreta de futbol i aixeco el coll de la camisa al més pur estil Eric Cantona per dir: au revoir, Paris, au revoir.


Un xut fulminant que queda congel·lat enmig del no res, esperant poder marcar el millor gol de la història i firmar un contracte que m’alliberi de tot plegat. I si avui l’entrevista no va bé, demà ja en tinc una altra a les deu del matí. Un partit amistós o potser el millor partit de la meva vida. En qualsevol cas, jo encara tinc molt camp per córrer i encara he de marcar molts gols. Tant de bo aviat pugui fer el primer 🙂

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ya está; ya estoy preparada. Dentro de 3 horas tengo una entrevista de trabajo en Sant Cugat (1/2 hora desde Barcelona). No estoy nerviosa (bueno, de hecho sí, pero más que nada porque el sitio éste está alejado del centro, en un polígono, y temo no encontrarlo; o, mejor dicho, temo que el taxista no lo encuentre…).

Cada vez lo tengo más claro; si puedo encontrar otra cosa antes de aceptar el trabajo de París, los dejaré colgados (como lo han hecho conmigo todo este tiempo) y me transformaré en una persona útil y trabajadora que cobra a finales de cada mes 🙂 Cierto, no es muy propio de mí, ir dejando colgada a la gente, pero siento que no he recibido el trato acordado y paso de que se aprovechen de mí. No tengo ganas de trabajar con una gente que está a 1000km de distancia y que la única manera de me hagan caso es irles detrás como un perrito bueno. Yo no soy el perro de nadie. Así que hoy, a punto para dar un paso más e ir a la entrevista, me visto con la camiseta de fútbol y levanto el cuello de la camisa al puro estilo Eric Cantona para decir: au revoir, Paris, au revoir.


Un chupinazo que queda congelado
en medio de la nada, esperando poder marcar el mejor gol de la historia y firmar un contrato que me libere de todo esto. Y si hoy la entrevista no sale bien, mañana ya tengo otra a las 10h. Un partido amistoso o quizás el mejor partido de mi vida. En cualquier caso, a mí me queda todavía mucho campo por recorrer y unos cuantos goles que marcar. Ojalá pronto pueda celebrar el primero 🙂

Un post más…. visual

VERSIÓN EN CASTELLANO
Hoy, alguien me
ha dicho que en mi anterior blog había más imágenes (deduzco que era más divertido?) y que en este hay que leer mucho. Jeje 😀 Ay, Teresita mía, cuánta razón tienes! En fín Serafín, para todos aquellos que son «mirones de fotos», hoy os regalo un post con fotitos bonitas para que disfrutéis un rato sin tener que leer mucho. Qué aproveche!


VERSION EN FRANÇAIS

Aujourd’hui, quelqu’un m’a dit que mon blog d’avant avait beaucoup plus d’images que celui
de maintenant où il faut lire trop (ça veut dire que cela avec des images était plus rigolo?). Bah oui, ma p’tite Terèse, t’as toute la raison du monde! C’est pour elle et pour tous qui aiment bien voir des photos mignones qu’aujourd’hui je vous offre un post avec plein plein pleeein de jolies photos, où il ne faut pas vraiment lire 😉 Amusez-vous bien!

ENGLISH VERSION
Today, someon
e told me that on my last blog there were a lot more images than on this present blog, where there’s too much text (does that mean that the other one was funnier?). Anyway, you’re right, Tere! Today i’m going to give you the opportunity to see lots of pictures and enjoy your time in front of the screen, knowing that today you don’t really need to read a lot 😉 Have fun!

Un repaso a la historia:
Ahí estoy yo, con mi hermano Oriol. Ya desde pequeña, como veis, me encantaba reírme. Seguro que en esa foto me estarían contando el primer chiste XD
Photo avec mon cher frère, Oriol
With my brother, Oriol

Aaaaaiiiisssshhh…. Los sombreros, mi perdición!
Ma cuanto mi piace portare capelli! (wooo! mi primer comentario en italiano! 😉
J’adore les chapeaux!
I love wearing hats!

¿Os había dicho ya que me encantan los sombreros? jeje 😀
….et bah voilà… j’adore les chapeaux 😛
Did i tell you how much i like wearing hats? hehe

Mis primeros y últimos pasos en el tennis 😉 jeje
La verdad es que es un deporte que me gusta mucho, pero al final lo dejé para dar paso a otras estrellas (no quería eclipsarlo todo, claro… jeje)
Oui, je jouais (et je joue encore quand j’ai le temps) au tennis. C cool
As you probably know, when I’m not on my scooter (= 1% of the time) i like doing some sport.

Aquí no hay mucho a decir. Foto tomada en un bar de Berlín con María, Sara y Ricard.
Photo prise dans un bar à Berlin
Photo taken in a bar in Berlin.


And last but not least…
Una foto en el estudio de doblaje para el corto de Caperucita, con mi compañero Thomas. En realidad nosotros dos no gravamos nada, pero nos hizo ilu salir en la foto 😉
Une photo avec Thomas dans le studio de grabation pour les voix de notre court-métrage de la petite chaperon rouge.
A pic with Thomas at the studio, after recording the voices for my short movie, about Little red riding hood.


Sobre condiciones laborales

Me ha tocado un vuelo de ida y vuelta gratis para dos personas, pero he renunciado a él. Es la primera vez que me toca algo y me revienta tener que decir que no lo quiero, pero aceptarlo sería totalmente irracional.

Quizás la próxima vez, leeré las bases del premio y miraré con más detenimiento las condiciones. Si lo hubiera hecho esta vez, me habría ahorrado las 1.474 fotos colgadas en 48 horas.

Inciso para los frikis interesados que dispongan de tiempo y de fotos: en la página web de Unilocus, cada día regalan vuelos con Ryanair a las cinco personas que tengan más fotos colgadas en su espacio web. Una servidora llegó a ganar com 1.474 fotos. Sí, lo sé, tengo mucho tiempo libre, es cierto. En cualquier caso, antes de mataros a colgar fotos, leeros bien las fechas en las que podéis volar y las destinaciones. Fín del inciso.

Pero en realidad, hoy no os quería hablar de viajes. No.

A veces tienes la suerte de que te toque un premio. Te haces ilusiones de futuro, pero al ver las condiciones en letra pequeña te das cuenta de que no es lo que buscabas. Y si encima el calendario tampoco coincide con el previsto, ya vamos mal. ¿Has perdido unos preciosos minutos de tu vida o los has ganado en darte cuenta de la situación a tiempo?

Ayer me di cuenta de muchas cosas.

Los que me ofrecían trabajo en París me dan largas. Parece que el inicio del proyecto va para largo. Ahora ya hablan de empezarlo a finales de noviembre y yo me cuestiono mi capacidad para aguantar un mes y medio más, como mínimo, sin hacer nada. Me siento decepcionada y como un borreguito que acepta todo retraso en el proyecto sin importarle su futuro.

Es duro decidir: ¿esperar 4 meses y tener trabajo asegurado para cierto tiempo y con un buen sueldo o moverme por mi lado, después de haber visto que las condiciones no eran las esperadas? Ayer, después de muchas charlas, lo tuve claro y creo que Infojobs es una buena solución para empezar.

The thinking blogger award

Wooo! L’altra dia la Rebeca em va sorprendre atorgant-me un premi pel meu blog. Es tracta d’una iniciativa curiosa anomenada Thinking Blogger Award, creada per un tal Ilker, que va voler donar un sentit a tot això dels blogs i anar creant una xarxa interconnectada de blogs que fessin reflexions interessants. Per això, ara corre per la xarxa aquest petit gran premi per donar a conèixer aquells blogs amb més interès per als lectors de tot el món.

Em pregunto si hi deu haver alguna manera de veure tots aquests blogs premiats… Segur que repassant-los d’un en un, trobaríem coses molt interessants ^.^

En fi, la qüestió és que ara jo he de triar cinc nou blogs que mereixin el premi Thinking Blogger, i són els següents:

Telecopèsol, de l’Arnauet, per treure temps d’on sigui per anar escrivint, de tant en tant (i cada cop més sovint :P), petites històries quotidianes amb un estil propi molt ben trobat.

Penso, llavors existeixo, de la Míriam Gifre, per fer-nos reflexions estupendes sobre tot tipus de temes que ens afecten als catalans (política, llengua, societat…).

Brainblog, del Roman, per haver creat un gran fons d’ajuda als informàtics que busquen solucions per a mi incomprensibles als errors dels ordinadors.

Diario de un flim-maker, del Pau Bacardit, perquè és un diari en primera persona de les experiències i peripècies per les que passa un estudiant de cinema per arribar a ser algun dia algú important a Hollywood.

– Per l’astre de Sant Just, del Sergi; un blog creat molt recentment i per culpa meva en certa part. Així doncs, precisament, per haver acceptat «obligat» el repte d’escriure a la xarxa, crec que es mereix també el premi.

Què curiós… Cinc premis i només un per una noia. Ja està bé, noies! Hem d’escriure més! Que nosaltres tenim moltes reflexions al cap! Estaria bé que les compartíssim algun dia ^.^

Atenció! Si ets un dels guanyadors del premi Thinking Award només cal que:

1. Escriguis un post sobre el premi, linkant-lo a la pàgina del seu creador (l’Ilker) perquè tothom sàpiga d’on ve

2. Facis seguir el premi a cinc bloguers més que creguis que mereixin el premi per haver fet blogs interessants i que et facin reflexionar.

3. Pengis, si vols, la imatge del premi que acabes de guanyar ^.^

Molta sort i seguiu escrivint posts interessants! ^.^

Sempre ens quedarà l’analògic


La tecnologia digital és fantàstica, no direm que no; però no hi ha res com tenir el record físic per sempre més.

He imprès el meu fotolog a París. 281 pàgines amb tots els seus comentaris i fotos, per poder recordar de tant en tant aquella bonica història i guardar-la com un tresor juntament amb els diaris que escrivia quan era petita. Estic segura que, d’aquí un temps, me’l trobaré i se m’escaparà un somriure de felicitat ^.^

Ara, ja puc esborrar el compte de fotolog 😛


Tornant a la normalitat

VERSIÓ EN CATALÀ

Per fi hem cobrat els diners de la fiança del propietari del nostre estudi francès! Gusta! ^.^ Ja era hora, tu!

A França, un cop deixes un pis, el propietari té dret a tornar-te la fiança fins a dos mesos més tard del dia en que deixes el pis. Quina barra, oi?!

En fi, els dos mesos ja han passat i, després d’enviar-li un email (que no va llegir perquè estava fora) i de trucar-lo personalment, per fi ens ha fet la transferència. Yupi! Tornem a tenir els nostres dinerillus! (tot i que la meva part ja la tinc gastada amb la factura que m’arribarà aquest mes de la targeta de crèdit… ^.^ huhuhuuuuu)

Poc a poc les coses van tornant a la normalitat; ara només falta que els parisins es posin d’acord amb els madrilenys i em diguin d’una santa vegada quan començo (si és que no s’ho han repensat… perquè amb tanta espera….)

ENGLISH VERSION

We finally got the deposit’s money from the owner of the studio we had in Paris! Yoohoooo! ^.^ We started to think we would never get it back…

In France, there’s a law that says that the owner of a flat can give you back the deposit two months later than when you left the flat. Don’t you think it’s abusive?

Anyway, it’s been already two months and a week since we left the studio and after emailing the owner and calling him personally, he finally sent us our 1.500 euros! We’re rich again (although I’ve already spent my part, as I’ll be in red numbers once I receive the credit card bill… HoHoHo)

Things are going back to normality; now, I just need that the people from Paris get an agreement with Madrid an call me finally to tell me which day I start working (…I hope they didn’t have second thoughts…)

VERSION EN FRANÇAIS

Aujourd’hui on a finallement reçu l’argent de la caution de notre tit studio à Paris! Trop bien! ^.^ On commenceait à croire qu’on ne l’aurai jamais…

Comme vous probablement saurez, en France les propietaires d’un appartement ont droit à deux mois de plus (une fois qu’on laisse l’appart) pour rendre la caution aux locataires. C’est impréssionant, totallement abusif!

Donc voilà, les deux mois sont passés et on a eu finallement notre argent (après avoir envoyé un email au propietaire et l’avoir aussi appellé!). Maintenant on est riche de nouveau! ^.^ Pas pour longtemps parce que, en fait, moi, j’ai déjà dépensé ma partie avec la carte à crédit!!! HuHuHu

Les choses commencent à retourner à la normalité. Maintenant il reste juste que mes chefs parisiens finissent de parler avec Madrid pour savoir quel jour je commence à bosser! (j’espère qu’ils n’ont pas changer d’avis….)


Para comerte mejor / All the better to eat you with

El vídeo que us vull mostrar avui és ben especial. És el famós curt de la Caputxeta vermella, el meu TFC, la meva carta de presentació més enllà de l’universitat.

Érem amateurs del 3D però ho volíem intentar. El Thomas i jo ens vam encarregar del disseny, modelatge, animació, guió, producció i postpo del curt. Estàvem plens d’energia però ni tan sols nosaltres mateixos sabíem que se’ns escaparia de les mans. No és senzill treure forces per fer caminar un personatge en 3D, quan ni tan sols tu saps quin és el camí a seguir.

Però ens en vam sortir.

No m’agrada recordar-ne el procés perquè va ser dur. Van ser moltes les il·lusions i els desenganys; les alegries i les decepcions; les amistats i les desamistats.

Va costar-nos 1.000 euros.
Va endur-se 1 any i mig de les nostres vides.
Hi van treballar 7 persones, donant el millor d’elles mateixes i, sovint, sense esperar cap recompensació a canvi.
Va suposar 2 mesos i mig de renders.
Es van corregir molts errors inicials (tot i així, com veureu, encara en queden uns quants; però arriba un punt en què cal dir prou i prioritzar el temps i la salut personal).

No m’arrepenteixo de res, però potser ara hauríem fet les coses d’una altra manera. I suposo que d’això es tractava: poder fer un assaig pre-professional de com funcionen les coses en el món real. Suposo que per això només els bons sobreviuen. Els altres, ens conformarem en guardar una còpia al calaix per ensenyar-la algun dia als nostres néts. I allà es quedarà el famós TFC, dins d’una caràtula, al costat de les càpsules de ràdio o les pràctiques a plató.

I sense més paraules, us deixo veure el famós curt, esperant que digueu la vostra ^.^ No us talleu, hem sabut encaixar bé les crítiques (constructives i destructives) i som els primers que critiquem el nostre propi treball. Tot i així, val a dir que va ser encoratjador que el tribunal de la Pompeu ens el qualifiqués prou bé.

Aquí sota he escrit quatre línies del curt, per posar-vos en situació. A continuació veureu la versió castellana, tot i que l’original sempre ha estat, per a nosaltres, l’anglesa (si la voleu veure, la trobareu sota l’explicació en anglès; més avall)

PD. estic meditant sobre fer el muntatge del making off. Durant l’any i mig de treball, vaig gravar i guardar tot allò que donés mostra de com es fa un TFC d’animació. Tinc el material però em falten les ganes. Potser un dia d’aquests m’hi poso. Trobo que seria una excel·lent manera d’explicar en imatges tot el que va costar i representar.

Han pasado los años y Caperucita ya no es la chica inocente que conocimos en el cuento. Cansada de oír siempre la misma historia, ha regresado para vengarse; y esta vez no va a dejar que un patoso y hambriento lobo arruine sus planes.

ENGLISH VERSION

The following video is my last short movie, called All the Better to eat you with, which was made between september 2005 and january 2007. It is my final thesis, my CV out of University and for sure the biggest thing i’ve ever made.

My colleague Thomas Goltzsche (Germany) and I designed, wrote, animated and produced the whole movie. We were amateurs of 3D but we really wanted to do it. So, as Nike adverts say, we «just did it».

It costed us 1.000 euros. We involved 5 other people, who helped us with the music and the voices and worked for free. It took 2 months and a half to renderize. And in the end, there were still a lot of mistakes.

If we had to restart from the beginning we’d probably do it in a different way, but i don’t regret anything. It was our first real movie and we didn’t know it would take us so long to finish it. The whole thing was too big for both of us.

The movie won’t go anywhere; it won’t win anything. Let’s be realistic: there are better short animation movies. However this is our’s and we are proud of it.

I don’t like remembering the whole process, but i’m thinking of editing the images for the making off. I already have the material (videos, photos, audios) but I really don’t feel like doing it. By the end of the project we were so exhausted that we just focused on forgeting everything. However, today I thought that it maybe could help somebody to understand the whole process of creating an animation movie. We’ll see…

The story is about Little red riding hood. A new version of the famous fairy tale. In fact, it’s our own version. Before watching it, make sure you read and understand the following lines, that will put you in the story 😉

Afterwards, if you wish to comment me something, feel free to leave a message (i accept critics!!!)

Enjoy it!

Some years have gone by and Little Red Riding Hood isn’t an innocent girl anymore. Tired of listening to the same story every day, she’s come back to take revenge; and this time she won’t let a clumsy and hungry wolf ruin her plans.

Let’s be Meegos! ^.^

VERSIÓ EN CATALÀ

Els últims dies alguns de vosaltres m’heu demanat d’on ha sortit el ninotet que s’assembla tant a mi d‘aquí a la dreta 😉 Avui, podeu estar contents; us porto la resposta! Visca!

Aquest és un exemple de MEEGO, un ninotet simpàtic que cadascú pot dissenyar-se ell mateix, escollint entre un ventall de possibilitats de cabells, ulls, pell, accessoris, etc.

Per crear-lo és ben senzill, només cal accedir a la pàgina web http://www.meezone.com i, després d’escollir l’idioma, aneu triant dins de l’apartat MEEGO cadascuna de les vostres característiques (sovint repartides per temàtiques: rock, fanàtics, nit, dia, hivern, estiu…). N’hi ha per triar i remenar! Quan hagueu acabat la tria, podeu fer dues coses:

1. Comprar aquesta nova versió i poder-la utilitzar al MSN de forma interactiva. Incís important: precisament perquè funciona amb Windows Live Messenger, aquesta pàgina té un inconvenient i és que només funciona amb Internet Explorer; si més no, jo ho he intentat des de Firefox, Camino i Safari i res, l’única via amb tots els plugins és IE.

2. Fer un «imprimir p
antalla» i quedar-vos amb la versió JPEG estàtica -però igual de mona- del vostre MEEGO. No cal dir que per aquesta última opció no cal pagar. De moment, afortunadament, el «copiar-pegar» encara és gratis ;P

Us deixo amb tres noves versions del meu Meego en exclusiva ^.^

Amb quina RousiMeego us quedeu?

Animeu-vos i creeu els vostres Meegos!
Jo també vull veure’us en format ninotet ^.^

ENGLISH VERSION

Lately some of you have been asking me how did I make the cute drawing (on the right side of this blog) that looks like me 😉 Today, you’ll have the answer! WoW Yeah!

This is called MEEGO, a nice puppet that each of you can design choosing between a large variety of hairs, eyes, skins, accessories, etc.

If you’d like to do one for yourself, you just need to go to the website http://www.meezone.com. After choosing the language you’d like to work with, click on the «MEEGO» option and the platform to create the Meego will start. Then, just start playing with all the possibilities searching which one fits to you better 😉 Once you’ve finished, you can basically do two things:

1. Pay for the Meego you just made. This will allow you to use it in an interactive way in your MSN. And in fact, as the site works with Windows Life Messenger, it has the problem that only works with Internet Explorer. I tried it with Firefox, Camino and Safari but the only navigator that has all the plugins to use the Meegos site is IE.

2. «Print the screen» (i’m not sure that it’s called like this in English; what I mean is that you have to press the button on your keyboard that says «Print» and takes an image of the whole screen) and take the JPEG version of your MEEGO. Of course, this last option is free. As far as I know, «copy-paste» is still free 😉

And now I leave you thinking which of the three new Meegos that i just created is the best one ^.^

Which RoserMeego do you prefer?

Come on! Join me in the Meego World and create your own Meego!
I also wanna see your Meego version! ^.^

Primo corso d’italiano

Ayer llegué al aula 46 media hora antes de que empezara el curso, me senté en un banco e intenté no ponerme más nerviosa de lo que ya estaba. No había nadie todavía, pero pronto empezó a llenarse el «hall» de docenas de estudiantes que, como yo, empezaban ayer algún curso de idioma. Me miré a los estudiantes de mi alrededor… No tenían mucha pinta de querer estudiar italiano (…y yo sí?). Me volví a sentir como una niña pequeña, sin saber dónde meter todo el entusiasmo que llevaba conmigo desde hacía horas, e intenté disimular mi nerviosismo.

Por fin entramos en clase. Rosella Livoli, una Romana de nacimiento y catalana de adopción desde hace más de 30 años, sería la encargada de hacernos «imparare» italiano durante los próximos meses.

A través de jueguecitos, post-it i presentaciones varias, pronto fuimos conociéndonos los casi treinta estudiantes que llenábamos el aula. Efectivamente, todos éramos muy distintos pero queríamos aprender italiano por motivos parecidos: para viajar, para aprender una lengua cantando, para desconectar, para salirnos de la norma «inglés, francés, alemán» y, sobre todo, para divertirnos ^.^

Ayer, por primera vez, durante las 2 horas que duró las clase, la profesora pudo hablar todo el rato en italiano y no hubo ningún problema de comprensión. ¡Cómo se le sube el ego a uno, al comprobar que puede entender e incluso contestar (chapurreando, pero eso sí, con toda la gracia del mundo) un idioma más ya sólo en la primera clase! Deberíamos cambiar el eslogan de Redbull por: «¡el italiano te da alas!». Estábamos todos encantados, escuchando la bonita melodía que sonaba y pensando que algún día nosotros también podremos «parlare» así de bien; todos menos uno: John Andrew, un americano que apenas sabe hablar en castellano y que, el pobre, no pillaba ni una. En el otro extremo, también descubrimos gente que ya habla italiano a un nivel fluido por tener novios, abuelos o amigos Erasmus que les hablan todo el día en italiano. En fin, yo como siempre estoy por allí en medio, todavía más ilusionada que ayer y deseando que llegue «giovedi» para aprender algo más y empezar a hacer mis posts en italiano ^.^ «Per fardare, claro!»

Para aquellos que vivan en «Barcellona» y quieran practicar o aprender italiano, existe una revista gratuita que se llama «Quotidiana» y que es muy mona, así con un diseño muy…muy… italiano 😉 Es la «prima rivista gratuita in italiano-catalano». La podéis encontrar mensualmente en: Consulado Gral de Italia, Inst. Italiano de Cultura, Info i Turisme de Catalunya, EOI Bcn, EOI l’H, EOI Esplugues, UB departamento Erasmus, Estación de Sants, aeropuertos catalanes y en un sinfín de cafés y restaurantes italianos.