No en tenia cap dubte, però aquest cap de setmana ho he acabat de corroborar: Dublín és una petita gran ciutat i Irlanda, un país maco i verd on s’hi poden fer més coses a banda de beure cervesa ^.^
Els que preteneu passar una temporada en un país de parla anglesa, ja veieu que a Dublín de feina n’hi molta, i de ben fàcil ^.^ Només cal aguantar un pal d’anunci durant algunes hores al dia.
No en vaig conèixer cap, però els Dublinesos em van caure bé. Tots eren una colla de feliços passejant en màniga curta pel carrer (a 5 graus), cantant les cançons de sempre dins els pubs plens a vessar i fent bromes per entretenir el personal. De fet, ara que hi penso, sí que en vam conèixer un, de dublinès, el senyor conductor del bus que ens feia alhora de guia per les contrades irlandeses i, sincerament, feia temps que algú no em feia riure tant explicant històries 
És una llàstima que no li fes una foto al senyor Damian; quin home més autèntic ^.^ Un avi amb barba, panxolina i ulleres que es dedicava a cantar cançons, explicar-nos històries de por o donar tombs a les rotondes fent veure que no sabia la sortida. Els seus néts deuen estar entretinguts amb ell!
Bé, en qualsevol cas, la música en directe, el bon ambient de la ciutat, el sol que ens va fer els dos dies, les bromes del Damian i el fet que, per fi, “m’agradés” (entre cometes, sempre entre cometes) la Guinness, van aconseguir que marxés de Dublín amb un bon somriure 
Pauete, sé que la teva foto estava estupendament enquadrada i no dubto del teu do per la fotografia, però m’ha vingut de gust reenquadrar-la. No em demanis per què (en qualsevol cas, guardo l’original amb tots i cadascun dels seus píxels).
Per alguna estranya raó vaig sentir que a Irlanda s’hi estava com a casa. Potser perquè estan orgullosos del seu poble, potser perquè volen conservar el gaèl·lic encara que sigui un idioma impronunciable (qui m’hagués dit mai que una paraula bonica com Dublin -o encara més, la seva romàntica traducció a l’italià Dublino- podria transformar-se en una cosa tan gaèl·licament estrafolària com “Baile Átha Cliath” -que pronunciat acaba sent algo així com “Bola Ha Clía”) o potser perquè es revel·len contra qui intenta pintar de negre el seu futur, Irlanda em va caure bé. Tant, que sovint vaig sentir el desig imperatiu de comprar souvenirs en forma d’ovelles, leprecauns, discos de música celta, tasses negres amb el logo de la Guinness o suaderes de rugby.
Les portes de les cases irlandeses són de colors. Segons explica la història, quan els anglesos van voler pintar totes les portes de color negre, els irlandesos van reaccionar pintant cada porta d’un color ben viu per protestar així de l’imposició anglesa. Mmmmh curiós, això em recorda a certa decisió de pintar totes les portes de l’escala de casa meva de color marró fosc… Vés que un dia no es despertin els veïns amb la meva porta de color groc 
PD. tot i aixi, els irlandesos saben que en realitat el fet que les portes siguin de diferents colors és simplement perquè cadascú trobi casa seva quan arriben borratxos a casa! ^.^
La raó del viatge era bàsicament celebrar els 18 anys del Pauete i els 29 de casats dels sogres. Era un viatge ambiciós i, afortunadament, tret d’alguna relliscada, tot va sortir absolutament rodó ^.^ Per quan el proper viatge?
A la foto, l’Arnau i la sogra ^.^
