Sempre Viaggiando

Marcant un gol a la selecció francesa

VERSIÓ EN CATALÀ

Ja està; ja estic preparada. D’aquí 3 hores tinc una entrevista de feina a Sant Cugat. No estic nerviosa (de fet, sí, una mica, però més aviat perquè el lloc està allunyat, en un polígon, i pateixo més per si ho sabré trobar; o millor dit, si el taxista ho sabrà trobar…).

Cada cop ho tinc més clar; si puc trobar alguna altra cosa abans d’acceptar la feina de París, els deixaré penjats (com m’han deixat a mi tot aquest temps) i em transformaré en una persona útil i treballadora que cobra a finals de cada mes 🙂 Cert, no és la meva manera de fer, d’anar deixant plantada a la gent, però sento que no he rebut el tracte acordat i no tinc ganes que s’aprofitin de mi. Passo de treballar amb una gent que està a 1000km de distància i que l’única manera que em responguin és anant jo darrera seu. No sóc el gosset de ningú. Així que, avui, a punt de fer un pas i anar a l’entrevista, em vesteixo amb la samarreta de futbol i aixeco el coll de la camisa al més pur estil Eric Cantona per dir: au revoir, Paris, au revoir.


Un xut fulminant que queda congel·lat enmig del no res, esperant poder marcar el millor gol de la història i firmar un contracte que m’alliberi de tot plegat. I si avui l’entrevista no va bé, demà ja en tinc una altra a les deu del matí. Un partit amistós o potser el millor partit de la meva vida. En qualsevol cas, jo encara tinc molt camp per córrer i encara he de marcar molts gols. Tant de bo aviat pugui fer el primer 🙂

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ya está; ya estoy preparada. Dentro de 3 horas tengo una entrevista de trabajo en Sant Cugat (1/2 hora desde Barcelona). No estoy nerviosa (bueno, de hecho sí, pero más que nada porque el sitio éste está alejado del centro, en un polígono, y temo no encontrarlo; o, mejor dicho, temo que el taxista no lo encuentre…).

Cada vez lo tengo más claro; si puedo encontrar otra cosa antes de aceptar el trabajo de París, los dejaré colgados (como lo han hecho conmigo todo este tiempo) y me transformaré en una persona útil y trabajadora que cobra a finales de cada mes 🙂 Cierto, no es muy propio de mí, ir dejando colgada a la gente, pero siento que no he recibido el trato acordado y paso de que se aprovechen de mí. No tengo ganas de trabajar con una gente que está a 1000km de distancia y que la única manera de me hagan caso es irles detrás como un perrito bueno. Yo no soy el perro de nadie. Así que hoy, a punto para dar un paso más e ir a la entrevista, me visto con la camiseta de fútbol y levanto el cuello de la camisa al puro estilo Eric Cantona para decir: au revoir, Paris, au revoir.


Un chupinazo que queda congelado
en medio de la nada, esperando poder marcar el mejor gol de la historia y firmar un contrato que me libere de todo esto. Y si hoy la entrevista no sale bien, mañana ya tengo otra a las 10h. Un partido amistoso o quizás el mejor partido de mi vida. En cualquier caso, a mí me queda todavía mucho campo por recorrer y unos cuantos goles que marcar. Ojalá pronto pueda celebrar el primero 🙂

Salir de la versión móvil