primera descoberta dels 26

florsEls 26 comencen madurs. Avui m’he adonat d’una cosa ben certa i és que tinc un fre important laboralment parlant i no podré seguir prosperant. Sóc una persona que necessita una motivació constant i saber que l’eficiència i esforç dedicat tenen una recompensa satisfactòria a nivell personal. M’agrada avançar i saber que faig avançar les coses. Se m’ha donat bé fins ara. I crec que encara ho podria seguir fent molt bé, si no fos perquè he topat amb un mur infranquejable. És un mur de pedra, d’aquells durs, d’aquells que porten allà tota la vida, que totom els odia però ningú s’atraveix a tirar-los a terra. I aquest mur té nom, cognoms i una posició social i laboral molt estable. Tant, que per molt que l’escali, mai aconseguiré passar-lo. Fins ahir creia que enlloc de saltar-lo podria buscar una drecera pel costat -trigaria més temps però arribaria al mateix destí. Però avui he descobert -així, sense més; deuen ser coses de l’edat- que per moltes voltes que faci, el mur mai em deixarà veure més enllà. Ell anirà sempre per davant. I sincerament, si una responsable de mkt no té dret a pujar dalt del mur per veure el que ens espera, val més que pleguem veles i comencem a buscar camins alternatius. Sense murs, sisplau.

One thought on “primera descoberta dels 26

  1. Creo que todos estamos pasando por momentos en los que nos encontramos con que aquello que estamos haciendo a lo mejor en lugar de acercarnos a donde queremos llegar lo que hace es alejarnos…

    Yo también acabo de llegar relativamente hace poco a esa conclusión y me voy a tomar las vacaciones como un sistema de búsqueda de qué camino es el que debo recorrer… porque lo que tengo claro es que no me quiero quedar estancado, quiero avanzar y para avanzar, como tu bien dices, hay que saltar muros!

    No estas sola! 😉

Los comentarios de esta entrada estan cerrados.