Fins avui no havia pensat mai que l’Amélie pogués arribar a fer por. Però ara que me la torno a mirar, sí que és cert que té una cara un punt diabòlica. És fins i tot una mica Gioconda i, siguis on siguis, a dreta o esquerra, més lluny o més a prop, l’Amélie et segueix amb la mirada.
– Mama, por.
Això és el que ha sentit el petit Roger, de 2 anys, quan, a l’hora d’anar fer la migdiada a la meva habitació, s’ha sentit monstruosament observat per una cara blanca amb ulls profunds i llavis vermellosos.
– Com es diu aquesta nena? – li deia a la seva mare.
Serà que el seu nom francès no li ha agradat perquè, ni tan sols baixant completament les persianes i deixant l’habitació totalment a les fosques sense rastre del póster, en Roger ha exclatat a plorar i tremolar de por.
– Mama, aquesta nena em fa por!
Al final, hem acabat desenganxant el poster de la paret i en Roger ara dorm tranquil. Tot i que, per la por que li feia el póster, no m’estranyaria que el pobre tingués algun malson :S