Mens sana in corpore sano

Fa uns dies vaig pensar en aquesta cita llatina i em va costar força recordar com anava… Poc a poc vaig anar recordant què volia dir i vaig pensar que està bé que el meu cos vagi tornant al seu ‘equilibri’ ideal (diguem-ho així). Les verdures i la manca de dolç es comença a notar i els pantalons ja cauen. Recordant, recordant, vaig oblidar expressament la moto a casa i ja fa uns dies que vaig caminant a la feina. 15 minuts d’anada, 15 minuts cap a dinar, 15 minuts de tornada de dinar i 15 minuts per tornar a casa al vespre. 1 horeta ben repartida per un cos cada cop més sedentari. Per sort, he recuperat el meu mp3 (posa un teleco a la teva vida i triomfaràs sempre) i les caminades amunt i avall són ara més animades. Sovint, sobretot al dematí, em diuen que tinc cara de cansada o que estic pàl·lida. Esclar, si ells mengessin un iogurt per esmorzar, caminessin i no mengessin res més fins les 11 també ho estarien! Tot és qüestió d’acostumar-s’hi i de posar-hi voluntat. Ja són 4 kilos 600 grams. I estem a meitat de camí, tant a nivell de temps com a nivell d’objectiu. Ara ja fa baixada. Això és un pim-pam. 4 setmanes més i ja hi som. Veig les patates fregides a l’horitzó, al costat d’una pizza enorme, allà on els somnis es fan realitat; aquell lloc anomenat Estats Fregits d’Amèrica!